202205.310

Com afecta les dones amb discapacitat la reforma de la Llei de l’avortament

El passat 17 de maig el Consell de Ministres va aprovar l’Avantprojecte de Llei Orgànica per la qual es modificarà la Llei Orgànica 2/2010, del 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, també coneguda com a “Llei de l’Avortament”, la qual es debatrà novament davant del Congrés dels Diputats el proper mes de juny i on, sembla, serà aprovat per majoria malgrat el rebuig del Partido Popular i Vox.

En conseqüència, des de fa més d’una setmana els mitjans s’han fet ressò dels “punts clau” d’aquest Avantprojecte que, entre d’altres propostes, inclou la tan qüestionada baixa laboral per menstruació incapacitant. No obstant això, sent costum com és en els mass media obviar les realitats de col·lectius que poguessin semblar minoritaris, poc o res s’ha parlat que en el mateix Avantprojecte aprovat pel Consell s’inclou que les dones amb discapacitat estiguin exemptes de demanar consentiment dels seus representants legals per interrompre de forma voluntària l’embaràs.

No hi ha dubte que, a priori, sembla un avenç plausible que podria afectar 462.900 dones al nostre país amb edats compreses entre els 16 i els 54 anys -xifres molt allunyades de les aportades per les institucions que representen persones amb discapacitat-, però , és important desgranar pas a pas aquesta mesura per determinar si realment calia la proposta.

Ja a la Llei reguladora de l’autonomia del pacient, després de la reforma duta a terme el 2011, es va determinar que els i les pacients han de participar en la presa de decisions durant el procés sanitari, fent accessible i comprensible tota informació perquè puguin prestar per si mateixos el seu consentiment. Això vol dir que en el cas d’embarassades amb discapacitat, hauria de primar el consentiment d’aquestes en lloc del dels seus representants.

Amb tot, el Comitè dels Drets de les Persones Amb Discapacitat de Nacions Unides, en el seu informe de 2016, va apuntar com una de les àrees de més preocupació la salut i drets reproductius de les dones amb discapacitat, assenyalant que els avortaments i embarassos forçosos han de considerar-se com una forma de violència que vulnera el Dret Internacional en matèria de drets humans. El Comitè va destacar que, sovint, se sol fer cas omís de les preferències de les dones amb discapacitat, i en particular de les dones amb discapacitat psicosocial o intel·lectual.

Cal no oblidar que, fins al 2020 passat, al nostre país estava despenalitzada l’esterilització forçosa o no consentida sobre persones amb discapacitat, malgrat que Espanya va ratificar la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat l’any 2008, que encomanava als Estats la tasca d’adoptar les mesures necessàries per conservar la fertilitat d’aquest col·lectiu. Novament, mitjançant el Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica, celebrat l’any 2011 a Istanbul, es van classificar com a “delicte” totes les formes de violència contra la dona: la violència física , psicològica i sexual, inclosa la violació, la mutilació genital femenina, el matrimoni forçat, l’assetjament, l’avortament forçós i l’esterilització forçosa.

No obstant això, aquesta mesura va ser adoptada al nostre país una dècada després i va suposar que durant aquest lapse es continuessin practicant al voltant d’un miler d’esterilitzacions forçades, la majoria en dones. Així, CERMI va destacar que només durant l’any 2016 es duguessin a terme 140 esterilitzacions no consentides en dones.

Per la seva banda, resulta sorprenent que l’Avantprojecte aprovat pel Consell Ministres el 17 de maig passat segueixi contemplat que els poders públics han de vetllar per evitar l’esterilització forçosa de les persones amb discapacitat, reflectint una realitat del nostre país com a conseqüència de la deshumanització. infantilització que pateixen, en concret, les dones amb discapacitat, com si la crossa “amb discapacitat” fos un condicionant per a la seva consideració com a persones. Realitat que aquesta mateixa setmana ha sortit a la palestra quan, Juan García Gallardo (Vox), vicepresident de Castella i Lleó, va apel·lar a la procuradora socialista, Noelia Frutos Rubios, que li respondria “com si fos una persona com totes les altres”.

Tornant al focus del debat, és important destacar què diu l’actual Llei de l’avortament sobre la interrupció de l’embaràs per dones amb discapacitat, assenyalant l’article 13 que cal el consentiment del representant legal en els termes previstos a la Llei de l’Autonomia del Pacient, la qual, com s’ha exposat uns paràgrafs més amunt, confereix com a prioritària la prestació per si mateix del consentiment d’aquestes dones.

Recordem que, amb l’entrada en vigor de la Llei 8/2021 per la qual es reforma la legislació civil per al suport a les persones amb discapacitat, es va eliminar la figura de la tutela respecte a aquest col·lectiu, per la qual cosa en el cas de que una embarassada amb discapacitat tingui assignada una curatela o bé un defensor judicial, podria ser aquest qui la representi a la presa de la decisió. Observi’s l’anterior “podria”, i és que la Llei esmentada no planteja unes matèries concretes en què el representant tindrà poder de decisió, sinó que caldrà estar en cada cas al que s’acordi judicialment.

Així, l’Avantprojecte elaborat pel Govern no introdueix cap novetat que no estigués ja prevista al nostre ordenament jurídic, és a dir, la possibilitat que les embarassades amb discapacitat interrompin l’embaràs prestant únicament el seu consentiment. Tan sols elimina de l’actual Llei de l’avortament la referida coletilla del representant legal. Amb tot, no hi ha dubte que seguir legislant sobre el que ja s’ha legislat fa palesa la doble discriminació continuada que pateixen les dones amb discapacitat, que no només adquireixen aquesta condició per l’exclusió a les quals es veuen abocades per un sistema capacitista, sinó que a més pateixen la infantilització de no poder decidir sobre els seus propis cossos.

A més, l’Avantprojecte aprovat es refereix a les persones amb discapacitat com un grup homogeni, trobant a faltar una regulació més específica que reflecteixi l’ampli ventall de condicions discapacitants i com es desenvoluparia aquesta mesura si escau, vegeu supòsits de paràlisi cerebral, problemes cognitius severs, psíquics o sensorials, entre d’altres, supòsits en què l’Estat no contempla mesures de suport addicionals per a la concepció i la criança.

En definitiva, no sols resulta necessari formar els i les professionals del nostre sistema de salut, especialment els que recaven el consentiment i practiquen la interrupció de l’embaràs, perquè entenguin fins a quin punt poden influir en les vides de dones amb discapacitat, a més resulta vital que des de les institucions es posi en coneixement d’aquestes dones els drets que les emparen, com passa amb la resta de ciutadanes, evitant que se segueixi entelant la seva autonomia i humanització mitjançant la desinformació i l’estigmatització dels seus cossos.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *