El 14 d’octubre el Tribunal Suprem va fer pública l’anhelada sentència del Judici del Procés. Una data absolutament simbòlica en la història de Catalunya, així com en la història dels judicis per rebel·lió a l’Estat espanyol, que no són molt abundants ja que, quan una rebel·lió triomfa, deixa de ser delicte. Fa exactament 79 anys, en un altre 14 d’octubre, un tribunal militar va celebrar un judici sumaríssim contra el president de la Generalitat, Lluís Companys, i el va condemnar a morir al dia següent per “adhesió a la revolta”. Per un dia, la data no coincideix també amb l’efemèride de l’afusellament del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, Condemnat a mort per la comissió d’un delicte de rebel·lió, servint com a boc expiatori dels successos de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909.
Per fortuna, en el judici pels fets l’1 d’octubre de 2017 ningú no s’hi jugava la vida -si bé, la llibertat sí- i, malgrat certs símils que es puguin fer, les diferències eren importants. En el moment en què es va fer pública la sentència, sabíem que finalment els acusats no serien condemnats per un delicte rebel·lió, gràcies a les filtracions que s’havien produït dos dies abans.
La condemna, finalment, s’ha produït per la comissió d’un delicte de sedició, amb penes dures d’entre 9 i 13 anys per a nou dels dotze acusats i dictada per unanimitat, sense vots particulars. Una unitat i consens al Suprem per tal d’asseure càtedra sobre els elements d’aquest delicte.
Índice
Què és la sedició?
La sedició és el delicte pel qual acusava l’Advocacia de l’Estat -que li va suposar una allau de crítiques per part de la dreta espanyola-, distanciant-se de la rebel·lió per la qual acusava la Fiscalia i Vox, però ningú tenia molt clar el que és.
Potser la millor manera d’explicar la sedició és contraposant-la a la rebel·lió. El concepte de rebel·lió és més o menys clar: una violència greu, armada, insuportable, exercida amb la finalitat de trencar l’ordre constitucional i la unitat d’Espanya. Un cop d’Estat, vaja.
Un encert de la sentència és considerar que no ha quedat provat que es donés el tipus de violència necessària per assolir aquesta finalitat d’acabar amb l’ordre constitucional. Tal com ja havia dit el Tribunal de Schleswig-Holstein (Alemanya) quan va denegar l’extradició de Carles Puigdemont per aquest delicte, sembla clar que l’1 d’octubre de 2017 -ni en les mobilitzacions prèvies, com la del 20 de setembre- no es van produir actes de violència considerable.
El Suprem considera que els escassos, testimonials i esporàdics episodis de violència que es van donar aquesta jornada no eren instrumentals i òptims per assolir els fins de la rebel·lió. És a dir, no va tenir lloc un alçament públic i cruent per a posar en escac l’ordre constitucional i ni tan sols va entrar dins dels plans dels acusats instrumentalitzar una possible violència per a assolir la fragmentació d’Espanya.
No hi havia rebel·lió, d’acord. Però sí hi va haver sedició, ens diuen els magistrats. Per què? En què consisteix la sedició? Com dic, la seva definició, abans del dictat de la sentència, era menys que clara. Això es deu als conceptes indeterminats que es contenen en el tipus penal, que el defineix de la següent manera: cometen el delicte de sedició els qui “s’alcin pública i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis o qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judicials”.
Desgranant aquesta frase tan complexa, la podem resumir de la següent manera: (1) consisteix en alçar-se, (2) tumultuàriament, (3) per impedir l’aplicació de les lleis (4) fora de les vies legals o per la força.
I ara és obligat preguntar-se, què és un alçament? Què s’entén per tumult? Més de 20 persones? De 200? De 30.000? De 500.000? Què s’entén per l’ocupació de “força” o “fora de les vies legals” per impedir l’aplicació de lleis? Vol dir que ha d’haver algun tipus de violència?
Doncs bé, el Tribunal Suprem ens aclareix tots aquests dubtes en la sentència del Procés. Concretament, el foli 283, que estableix que el delicte de sedició es comet quan hi ha una “actitud d’oposició a possibilitar l’actuació de la policia, fins i tot mitjançant fórmules de resistència no violenta. Aquesta negativa, en aquest escenari, encara que no es donés un pas més, és per si sola apta i idònia per a satisfer les exigències típiques del delicte de sedició “. És a dir, els episodis de violència esporàdics que hi va haver tampoc tenen rellevància a l’hora de considerar que hi va haver sedició. Podria no haver ocorregut ni un sol incident violent i la condemna hauria estat la mateixa. I és que, en la sentència, el Suprem no qüestiona les “conviccions pacifistes” de Jordi Cuixart i el seu compromís “amb la no violència, sempre elogiable”.
El Suprem realitza una interpretació extensiva del tipus penal segons la qual l’exercici de la desobediència civil no violenta, encaminada a impedir la tasca policial, pot constituir un delicte de sedició. Això sí, sempre que sigui massiu, perquè afegeix que “una oposició puntual i singularitzada exclouria alguns ingredients que potser podrien derivar-se a altres tipicitats. Però davant d’aquest aixecament multitudinari, generalitzat i projectat de manera estratègica, no és possible eludir la tipicitat de la sedició “.
En altres paraules, el que l’Alt Tribunal ens ve a dir és que una acció puntual d’obstaculització a la policia o una altra autoritat -amb independència de si s’empra la violència o no- pot constituir un delicte de desobediència o resistència. Potser fins i tot uns desordres públics. Aturar un desnonament, per exemple, o envoltar el Congrés, no seria sedició. Però accions d’aquest tipus, executades de manera massiva i coordinada, en diversos lloc a la vegada, sí suposen incórrer en un delicte de sedició, un il·lícit que porta aparellades penes que oscil·len entre els cinc i els 15 anys.
Això és, senzillament, una criminalització del dret de protesta. Per descomptat, no crec que s’empri cada vegada que es dugui a terme una acció coordinada de desobediència civil, però és innegable que deixa la porta oberta a això per al futur. I això és quelcom que hauria de preocupar a l’Tsunami Democràtic, al pròxim 15M, al moviment ecologista o al moviment d’habitatge que busca paralitzar desnonaments.
En un recent article, el periodista Alejandro Torrús ens posa el següent exemple: “Hi ha diversos desnonaments en un mateix dia amb ordre judicial. La ciutadania, coordinada, s’organitza per tractar d’evitar-los a través d’una associació com la PAH o Stop Desnonaments, mitjançant l’exercici del dret a la manifestació o fins i tot mitjançant una desobediència no violenta. Doncs bé, a partir d’aquesta sentència, i segons els citats juristes [Isabel Elbal, Anaïs Franquesa i un servidor], els impulsors d’aquestes iniciatives podrien ser responsables d’un alçament tumultuari que tracta d’evitar una resolució judicial i, per tant, ser acusats d’un delicte de sedició”.
Què no és la sedició?
Quan el 12 d’octubre -Dia de la Hispanitat- es va filtrar la notícia que la condemna finalment seria per sedició, totes pensàvem que el Suprem consideraria que la sedició era una rebel·lió petitona. És a dir, que la sedició era com la rebel·lió -un cop d’Estat violent destinat a suspendre la Constitució- però amb menor violència.
Per descomptat, això era el que sostenia la jutgessa Carmen Lamela, magistrada del Jutjat Central d’Instrucció número 3 de l’Audiència Nacional -i actualment magistrada del Tribunal Suprem-. Així de clar ens ho va fer veure quan va dictar l’acte en el qual acordava processar al major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, definint el delicte de sedició de la següent manera: “La sedició és una rebel·lió de segon grau, en que el propi tipus penal només considera reus de la mateixa als que no estiguin compresos en el delicte de rebel·lió. És per això que, tot i que la sentència del Tribunal Suprem de 3 de juliol de 1991 indica que ‘la rebel·lió tendeix a atacar el normal desenvolupament de les funcions primàries de legislar i governar, i la sedició tendeix a atacar les secundàries d’administrar i jutjar ‘, això no és obstacle per qualificar jurídicament els fets com sedició quan, sense concórrer l’element de la violència (que exigeix la rebel·lió de l’article 472P), la finalitat dels partícips en l’alçament sigui no només impedir l’aplicació de les lleis, el legítim exercici de les funcions d’autoritats, corporacions oficials o funcionaris, el compliment dels seus acords o de les resolucions administratives o judicials, sinó a més declarar il · legalment la independència d’una part del territori nacional.
La concurrència d’aquesta doble finalitat, sense emprar la violència com succeeix en el present cas, ens situa davant d’una acció de sedició molt més greu des de la perspectiva de l’antijuridicitat, i, en conseqüència, un major desvalor de l’injust, pel que fa l’última finalitat de la mateixa,
No obstant això, el Suprem s’ha allunyat d’aquesta interpretació del delicte de sedició. Lamela opinava que la sedició la constituïen actes no violents destinats a assolir els fins de la rebel·lió (acabar amb l’ordre constitucional i / o aconseguir la independència d’una part del territori espanyol), mentre que la sentència del Procés considera que la finalitat és indiferent o irrellevant. L’important és que es va desobeir, a una escala massiva, als poders executius i judicials de l’Estat, representats per la policia i els tribunals.
El principi d’autoritat i el dret de protesta després de la sentència del Procés
Pel que em sembla un error històric, el Suprem ha defensat a ultrança del principi d’autoritat per blindar-se a un límit fins ara desconegut. Imposa condemnes de fins a 13 anys de presó perquè es va qüestionar aquest concepte a una gran escala. Suposo que entenen que el qüestionament i la desobediència a l’autoritat és el primer pas per acabar amb l’ordre públic i la pau social, i, per això, invoquen un dels delictes més greus del Codi Penal, amb penes equiparables a les d’un homicidi.
Com diu el magistrat Joaquim Bosch Grau , “un càstig de sedició per a la protesta pacífica col·lisionaria amb un dret penal de base constitucional i democràtic, per la qual cosa ha de quedar reservat per als supòsits que preveu l’article 21.2 de la Constitució de perill per a persones o béns. A més, com adverteix el magistrat Miguel Pasquau en analitzar els contorns de la sedició, no resultaria lògic que una conducta no violenta pogués estar castigada amb pena molt superior a la d’altres delictes propers que requereixen de violència o intimidació. D’altra banda, resulta difícil encaixar conductes com una asseguda col·lectiva en un alçament tumultuari que impliqui algun grau d’escomesa”.
La sentència, en definitiva, atempta contra el principi de legalitat i el de proporcionalitat. I, per desgràcia, la mateixa és ferma en l’actualitat, ja que en jutjar al Suprem, no hi ha cap instància superior a la que dirigir-se en via de recurs ordinari. Això sí, mitjançant recursos extraordinaris acabarà per arribar a Estrasburg -previ pas pel Constitucional- i el Tribunal Europeu de Drets Humans haurà de decidir si aquesta retallada a les nostres llibertats resulta admissible o no.
Aquesta anàlisi va ser publicada inicialment en castellà a El Salto
